Les persones que no vaig ser, però al final va resultar que sí, de Tsune Martínez Zaragoza

“Les persones que no vaig ser, però al final va resultar que sí” va començar com un diari de vida on es recullen totes aquelles vivències i reflexions. La instal·lació convida a ocupar en primera persona les experiències viscudes des de l’inici de la Covid-19 fins a l’actualitat a partir de la creació de l’espai més íntim: la pròpia habitació; i un seguit de projeccions audiovisuals enregistrades amb mòbil que parlen d’un procés d’identitat de gènere, la incertesa d’una mare amb càncer en plena pandèmia, exparelles i vincles, mudances entre dues ciutats, una depressió, festes, dols i moltes converses de bar.
De l’1 d’octubre al 24 de novembre de 2022.
Inauguració: dissabte 1 d’octubre en el marc de La Volta #42 dedicada a la il·lustració, l’animació i l’arxiu.
Visita comentada: Divendres 28 d’octubre a les 19 h
Dies i horari d’obertura: Dijous de 18 a 20 h (hores a convenir a info@femlavolta.cat)
Imatges i il·lustracions del cartell: Raquel Guirao (@smuskuk)
Imatges centrals: Mayté Pardo (@maytepardo_)
——————————–
Full de sala

Què passa quan els cossos que havien estat pensats per quedar fora de l’escena, decideixen representar-se?
Què passa quan es fa a través de l’espai privilegiat que suposa l’art?

 

En l’exposició “LES PERSONES QUE NO VAIG SER, PERÒ AL FINAL VA RESULTAR QUE SÍ”, l’artista ha decidit presentar el seu cos, la carn i totes les relacions que exerceix a través d’ell. Ens obre les portes de la seva intimitat per expressar qui és, i des d’aquí mostrar-nos la importància d’una xarxa còmplice i parlar-nos de les necessitats que la travessen; tant de denunciar les violències estructurals rebudes, com també la necessitat de la importància que té celebrar l’existència des de la dissidència, i la quotidianitat.
Tsune és moltes coses, algunes d’elles; amigui, creadori digital, filli, parella, vincle sexual, afectiu… i entre moltes d’altres una persona no-binària que vibra i visualitza cap a on necessita anar.

 

Donant-nos la contrasenya del seu mòbil i amb ella l’accés a un dels seus espais privats, de la mateixa manera que ens passa quan – com espectadores – entrem dins la seva pròpia habitació – aquesta, entesa com un espai que funciona com un autoretrat sense recórrer a la seva pròpia imatge – enmig de pots de testosterona, diaris i calçotets, el que fa Tsune és parlar-nos d’un estil de vida propi, on la introspecció, la construcció de la identitat pròpia i la seva coherència són una lluita en constant recerca i transformació.
A través d’un exercici artístic i contradictori per l’artista – donat per la seva professió en l’àmbit digital de la postproducció – el que Tsune ens proposa és una mirada cap a l’escenografia i el contingut multimèdia que desdibuixa la seva més profunda intimitat, lliure de manipulacions i censures.

 

Enregistrat a tall de diari i lluny de la ficció, Tsune ens mostra; trobades amb persones pròximes, escenes i converses plenament personals i espontànies, per així evidenciar com aquests espais vivencials també poden ser àmbits politicorevolucionaris des d’on per exemple, l’artista ens qüestiona el llindar entre família i amiguis.
Des de l’habitació pròpia, Tsune ens acompanya a entendre el que és queer més enllà del gènere i la sexualitat, també entès per elli com una manera de viure i vincular-se amb el món.

 

En definitiva, i des de la intimitat, Tsune ens parla d’uns espais d’acció conjunta, de reocupació i condensació des dels quals ens explica com elli mateixi canalitza, concep i representa el no- binarisme que d’una manera esgotadora sent que sempre l’acaba definint.

 

“Al final si m’agafes el meu mòbil potser pots preguntar-te per què m’apunto coses sobre la testosterona, però la resta de coses que tinc són iguals que els de qualsevol altra persona”

 

El què se’ns explica al llarg de l’exposició, a través d’imatges i converses, és que la incoherència que de vegades tant criminalitzem (sobretot en les persones no normatives) també està bé, i que fins i tot pot ser alliberadora, que les pràctiques i la militància són importantíssimes, i això ho sap, però que també és important cuidar-se uni mateixi.

 

I és que amb Tsune aprenem a entendre allò queer com una cosa que ens allibera de tot, per la contradicció que enriqueix i no el judici que destrueix, i que admet la manca de coherència i que no fomenta la culpa. I així potser – planteja l’artista – podem trobar un lloc comú per combatre violències estructurals que de manera més o menys agressiva ens travessen o que potser, ens podrien acabar travessant algun dia.


“El meu procés és molt important per mi, moltíssim, però també ho va ser la mort del meu gos, el càncer de la meva mare, la ruptura amb la meva exparella o la precarietat que ens envolta”.


Al final, posar l’accent en un procés de desconstrucció de gènere com el de Tsune, és importantíssim, ja que aquí rau el reconeixement d’una possibilitat d’existència que defuig de dues figures binàries que ens han fet aprendre com a aparentment possibles. I de manera plenament conscient d’aquesta rellevància, Tsune també es pregunta què més hi ha que també li pugui definir.

 

La voluntat de posar la intimitat i el cos directament en escena – que de fet, els nostres cossos ja són en si política – és el fet revolucionari que defineix aquesta obertura de les entranyes de l’artista, quelcom tan perillós com estirar-se sobre una taula de dissecció. Un cos en el qual la potencialitat del trànsit, dels moviments, dels processos és reconegut i hi és present cada hora del dia.

 

Tsune celebra haver trobat aquesta possibilitat de ser, gràcies a certes comunitats, i en celebra les contradiccions que l’acompanyen en el seu dia a dia, així com celebra els cercles que han après a qüestionar la norma a través d’elli.

 

Plenament conscient sobre què és el que això suposa, l’artista es pregunta;

“Què passa si no em rodejo sempre de persones que transiten un procés similar al meu?”

 

I és que com que el què no s’anomena no existeix, és així com al final Tsune també va créixer i va aprendre – a través d’una absència total de referents – a ser socialitzadi en la cisnormativitat imperant, i és així com ara, també ocupa un nou lloc des del qual relacionar-s’hi.

 

Ocupar un lloc, evidenciar la posició des de la qual es parla, es pensa i es viu, és una qüestió de responsabilitat en les seves pràctiques quotidianes, i és precisament d’això del que ens parla Tsune durant el transcurs de les dues sales, d’una experiència que per algunes persones serà completament familiar, compartida i segurament diferenciada, però també incòmode per altres persones.

 

Al final, el què defensa amb aquest acte d’obertura que ens planteja, és la mirada que vincula les grans teories amb les petites coses del dia a dia; la comunitat, la tendresa i les cures, i en definitiva; una humanitat que hauria de ser – arribats a aquestes altures – ja hegemònica. En resum, una carta d’amor oberta a elli mateixi, i també a nosaltres, a totes les persones amb les quals ha compartit (o no) l’opressió. Una celebració de tot allò que li queda per conèixer en un procés permanentment continuo, del qual no en té cap certesa més gran que la seva pròpia vivència.

 

Ariadna Rodríguez Miró

—————————-
BIO

(Barcelona,1993) Tsune Martínez Zaragoza (pronom inclusiu, Elle/Li) conegudi amb el sobrenom artístic Sno Sputnik en relació amb la inspiració i l’enfocament de la meva línia de treball en tot allò que té a veure amb l’espai i l’univers.

La meva fascinació pel món audiovisual té els seus inicis a la meva infantesa, sobretot en els videoclips musicals, que considerava peces multidisciplinàries i un escenari d’allò més experimental que obria les portes a la imaginació.

Vaig estudiar el grau en Publicitat i RRPP a la Universitat de Girona (2012). Després d’això, combinava el món de la publicitat amb la fotografia i el món audiovisual en departaments de comunicació i agències com Mediapro, Miss Wood, OgilvyDouble You, etc. sota la figura de directori d’art.

L’any 2019 vaig decidir centrar-me en aquella part artística que a vegades havia deixat de banda per focalitzar-me massa en el món de la publicitat. Va ser quan vaig estudiar Fotografia d’autor i Direcció d’art a IDEP (Barcelona, 2019). Allà vaig adonar-me que m’agradava connectar amb els projectes i amb les persones, combinant sempre el món fantàstic amb les meves arrels, les meves experiències vitals… sempre des d’una visió més costumista.

He col·laborat amb algunis artistes com TribadeLas Bajas Pasiones, Pau VallvéRachel DemetzVonzo Band, Ara MalikianDegree, Roger Margarit, Nil Moliner… I durant el meu pas per la publicitat he treballat amb algunes marques, esdeveniments i empreses com 080 Fashion WeekDormityCuchillos Arcos, Girona FC, GHD, Glovo, Nespresso, Bicentury, La Caixa, Volkswagen, Lidl, Nestlé, Pirelli, Avene

Actualment, la meva manera de treballar vol combinar i connectar qualsevol encàrrec o projecte amb temes que m’interpel·len i em travessen, com la meva consciència política, el transfeminisme, el moviment Trans/LGTBINBQ+, la teoria queer, etc.

A “La Volta” estic en procés de desenvolupament d’un projecte fotogràfic i audiovisual que parlarà sobre el gènere i que tindrà la voluntat de retratar tot aquell ventall de grisos que existeix dins de les identitats que considerades dissidents a través de la documentació d’aquestes persones a través de la convivència amb ellis 24/7 buscan entre ellis i jo un punt de connexió més enllà de la nostra visió del gènere.

Actualitat