Inch Allah. Una mirada al Senegal
Aquest desert és marró i és de colors, és aire sec, és bellesa i exuberància humana. Planúries esquerdades i tempestes de sorra. Tambors a la llunyania. Cants de mesquites que s’intercalen en una conversa lànguida i esqueixada. Són dies lents que s’aturen al migdia, que apareixen catapultats i desapareixen sense avisar en una dòcil successió.
Arròs amb peix, té, menta i molt sucre; vestits de colors, somriures, cabres, paisatges infinits i deixalles arreu. Mercats. Sorra als ulls. Nens i nenes, molts nens i nenes. Moltíssims.
És alegria, generositat, cordialitat, i sobretot, hospitalitat. És gent forta, gent guapa, gent energètica, gent presumida, gent dura. És el sentit del deure, és l’acceptació màxima dels rols, el respecte absolut per la religió. És el benestar perquè sí, despullat de necessitats, buit de preocupacions. No tinc res però t’ho dono tot: és el seu lema. La mà dreta per menjar i l’esquerra per rentar-se: és una de les primeres coses que aprens quan arribes a l’Àfrica.
