Curtmetratges d’animació a cura de Marcel Pié

Presentació de la selecció dissabte 26 de setembre a les 17:30 h a la plaça de l’Assumpció 25.

L’ALTRA MEITAT DEL FILM (1)

Al voltant de l’animació s’agrupen persones de perfils professionals molt diferents: il·lustradors, dissenyadors gràfics, realitzadors i artistes visuals. I encara que les seves inquietuds, interessos o gustos poden no ser els mateixos, tots ells coincideixen en tenir una especial predilecció pel moviment, pel moviment a seques. Com deia el nostre estimat Norman Mclaren (2), “l’animació no és l’art dels dibuixos que es mouen sinó del moviment que es dibuixa”, i el moviment és el primer de tot, i no hi ha res més divertit en el món que el moviment. L’aforisme d’en McLaren, no funciona tan bé si ens referim al cinema convencional, perquè la càmera agafa prestat el moviment de l’acció que es desenvolupa al seu davant, mentres que l’animació no té més remei que crear-lo. Aquest interès pel moviment en sí, per la seva gènesis, provoca en la majoria d’animadors un trastorn obsessiu (encara per diagnosticar) que els permet estar dibuixant durant hores imatges gairebé idèntiques i sentir un plaer genuí. El motius d’aquest plaer són del tot desconeguts, alguns el comparen amb l’estat de profunda concentració que els budistes assoleixen quan reciten mantres (3), altres amb l’estat d’alienació que provoca el treball en cadena. I si bé és veritat que la reiteració pot ser alliberadora o subjugant, jo m’inclino per un motiu més indescriptible. La meva impressió és que l’animador projecta en cada un d’aquests fotogrames el moviment latent, i com que no el pot veure l’imagina representat en la pantalla. Aquest plaer el troba en l’inevitable el·lipsis que separa els fotogrames, allà és on habita el moviment, és l’espai on es produeix la màgia (4). L’animador és addicte a aquesta màgia, li encanta descobrir com el moviment creix persistentment entre fotogrames de tota mena, i furga entre les imatges com un arqueòleg entre les restes d’un jaciment. Paradoxalment, és en aquesta altre meitat invisible del film, on el moviment es visibilitza, i on la personalitat de cada animador es fa evident (5). Catalunya ha estat sempre un bon viver d’arqueòlegs del moviment, i aquesta sessió vol ser un petit reflex d’alguns dels millors exponents. 

Los cielos cabizbajos – Vídeoclip Lagartija Nick – Laura Ginès i Pepón Meneses – 2019 – 6’22”

El moviment s’escola entre tota mena de imatges i tecnologies. La Laura i el Pepon el troben entre les fotografies d’una una càmera Oktomat Lomo de 8 lents i en el comportament imprevist d’un programa de translació de formes pixelades (El programa Tinker Yonder de l’animador Tedd Wiggin). Tecnologies analògiques i digitals al servei d’una mateixa idea, el moviment que neix en els marges.

XIX – Vídeoclip Hidrogenesse –  David Domingo – 2015 – 3’51”

El nostre segle no només està saturat d’imatges sinó també de moviment. David Domingo (a.k.a. Stanley Sunday) agafa prestat aquest moviment de l’univers visual contemporani per representar un segle XIX esperpèntic. La promesa de la industrialització, d’un progrés imparable i alliberador, sembla ara una broma. Potser el nostre segle recarregat d’imatges simplement és una parodia del segle XIX.

 

JIMII: Bailar – Dedociego (Ana Gale i Joaquín Urbina) – 2017 – 3’31”

A vegades per trobar el moviment només has de mirar a través d’una lupa. El canvi d’escala magnifica la textura i ens permet endinsar-nos en un món fet de tinta i paper, així com de les seves trames, distorsions i imperfeccions. Dedociego mostren un renovat interès pel cinema abstracte i les possibilitats visuals de la música amb una tradició tan llarga com el cinema, que va de Walter Ruttman, Hans Richter o Viking Eggeling als videojockeys de l’actualitat.

Storms – Colores (Para Lole Pt. 2) – Martin Allais – 2014 – 3’02”

Amb una lupa encara més potent descobrim un món que es mesura en àngstroms i que està  fet d’enllaços químics i estructures moleculars. Aquest món no es pot filmar amb una càmera i potser per això és un univers ric en representacions. Storms és una recreació colorista en stop motion, talls de plastilina (animació per seccions en estrats d’una peça de plastilina), formes líquides i formes animades, de l’univers microscòpic.

Blanc Festival – Open titles – Olga Capdevila i Genís Rigol – 2015 – 2’32”

Les lleis del dibuix animat a vegades són tan indesxifrables com les lleis de la física quàntica. Un dels principis més emblemàtics de l’animació clàssica és la del squash and stretch (aplastar i estirar), segons el qual la deformació dels objectes o personatges permet emfatitzar la sensació de pes, flexibilitat o velocitat. Recollint una tendència que es remunta a les primeres animacions de Mickey o a les sèries animades de Tex Avery o Chuck Jones, Olga Capdevila i Genís Rigol fan una interpretació grotesca d’aquest principi, i el converteixen en protagonista.

California Inspires Me: Mark Mothersbaugh from Devo – Manson – 2015 – 3’39”

El curt és un relat en primera persona de la infància de Mark Mothersbaugh, líder de la banda new wave Devo. L’animació és una eina perfecte per reconstruir la memòria d’una persona,  ens permet situar-nos en un lloc entremig entre el món que ens envolta i el que som capaços de recordar, un col·lage animat fet de fragments, dibuixos distorsionats i imatges desenfocades. 

Periquito Doppelgänger, Mirage i no – Pere Ginard – (2014-2018) – 40”

Això és el que pot passar si el Pere Ginard té un bolígraf, un paper i una mica de temps. L’animació és moviment però no té perquè ser acció. A vegades un curt animat pot ser una nota a peu de pàgina, una petita aclaració o un punt i final. 


(1) Les notes a peu de pàgina d’aquest text són només pels més obsessionats amb l’animació.

(2) Animador entre animadors i un dels màxims exponents de l’animació experimental. 

(3) L’animadora Lourdes Villagómez parla de la repetició en el seu text The joy in repetition i reivindica el seu caràcter terapèutic:  “Recomanat per professionals colapsats, professors i/o coachs d’animació. Un petit fragment: Se sabe que al animar, el cuerpo entra en trance y opera en un timeline paralelo a la realidad, ya que se activan regiones del cerebro que disminuyen el ritmo cardiaco y respiratorio –de ahí que muchos animadores aparenten una edad menor a la real (como en todo, el exceso ha llegado a causar problemas en el desarrollo de algunos individuos, sobre todo en el sector de la animación 3D de efectos especiales y videojuegos)”. The Joy in Repetition, Lourdes Villagómez (2010). 

(4) L’aforisme de Norman Mclaren també fa referència a aquest espai entre fotogrames. “El que passa entre fotogrames és més important que el que passa en cada fotograma. Per tant, animació és l’art de manipular els intersticis que hi ha entre fotogrames”.

(5) Això és dir el que ja deia el reconegut animador Alexandre Alexeïeff d’una altre manera. “La síntesi cinematogràfica és pot concebre no només com una sèrie d’imatges, sinó també com una sèrie d’el·lipsis entre les imatges. Aquesta sèrie d’el·lipses l’anomenaré l’altra meitat de la pel·lícula. (…) L’’altra meitat de la pel·lícula, el treball pur de l’animador.”

 

 

Actualitat