Baubo me salve_ Laia Arqueros

Laia Arqueros ” Baubo me salve

L’exposició reuneix una selecció de peces realitzades durant els anys 2016 i 2019 sota una mateixa línia de treball anomenada “Baubo me salve”. El treball de la Laia Arqueros parteix de la iconografia i la mitologia clàssiques per a generar un discurs completament personal amb reminiscències bizantines i grecoromanes. La seva particular arqueologia de gènere és narrada per mitjà de figures antropomòrfiques, principalment femenines, sovint misterioses i fins i tot críptiques. Els rituals de les seves figures tenen un significat simbòlic, en aquest cas vinculat a l’experiència personal de l’artista i a la seva pròpia vida, on la veu i la visibilitat de les dones són el centre d’atenció i reflexió.

Horaris d’obertura:
Dimecres 15 de juliol (18-20 h)
Dimarts 21 de juliol (18-20 h)
Dimecres 22 de juliol (18-20 h)
Dimarts 28 de juliol (18-20 h)
Dimecres 29 de juliol (18-20 h)

Laia Arqueros Claramunt ( Almeria, 1985) És artista visual resident a Barcelona des de 2008. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Granada i especialitzada en il·lustració a l’Académie Royale de Beaux- Arts de Brussel·les i el Postgrau docent del Grau universitari en l’ Escola Massana. Desenvolupa la seva activitat artística entre la il·lustració, el gravat, la ceràmica, i projectes multiformat i híbrids. La seva cerca se centra en el diàleg entre disciplines, la perspectiva de gènere i l’experimentació.

https://www.laiaarqueros.com/

Exposició per a un sol espectador

Oh cuerpo mío que a cada instante me recuerdas ese temperamento de las tendencias mías (…)

Enséñame sordamente las exigencias de la naturaleza y comunícame ese arte soberano de que estás dotado,

así como por él constituido: el de sobrevivir a las estaciones y recobrarte de los azares.

Paul Valéry. Eupalinos o el Arquitecto.

 

L’exposició de la Laia Arqueros “Baubo Me Salve” queda llesta per inaugurar el mateix dia que es decideix ajornar-la. Un dia després es declara l’estat de confinament total. Res que no sigui imprescindible es pot moure. Els tallers i espais d’exposició d’art deixen oficialment de ser imprescindibles. El públic hi ha estat segrestat.

Les figures de Baubo queden exposades en la fragilitat de no poder ser vistes en retorn. Un sol espectador hi procura la mirada i cuida la humitat i la pols que s’acumula sobre les vitrines amb total indiferència. Regularment arriba a la plaça deserta de la Mare de Déu de l’Assumpció, obre sigil·losament les reixes metàl·liques i buida els dipòsits d’aigua de la sala i de la cova.

Com si les peces exposades reclamessin l’atenció de l’espectador en el tràfec d’anar i venir, l’atenció cap als objectes es torna observació. La Baubo muntada sobre un porc dominant, les pintures de traç net sobre dones carnoses alliberades de tot pudor, i els instruments i esquemes genitals sobre cossos sinestèsics, li trastoquen aquell ordre natural dels òrgans! Les obres semblen mirar directament als ulls del qui mira, només que els ulls ja no estan a sota el front.

Un dia apareix un segon espectador fora la vitrina mentre espera el seu torn a la peixateria. Des de dins, li envaeix la temptació de convidar-lo, perquè observi el que ell observa. Tem que l’obra quedi muda, si no se n’escampen els sentits. Però en el mínim gest d’obrir la porta, espanta qualsevol possibilitat.

Quan baixa cap a la cova amb la llanterna del telèfon, es familiaritza lentament amb la llum de les figures: cossos de llengües, atuells d’ungüents vessats, perfils d’antigues divinitats i vagines que riuen en el camí de Demèter cap a l’Hades. Amb un aire desapiadat i fecund es passegen els déus concupiscents sobre la terra! La deessa de la fertilitat, de l’agricultura i de la vida ha d’alliberar anualment a la seva filla Persèfone de la casa dels morts perquè torni la primavera. En el camí l’acompanya la Baubo, vella i sàvia, que se’n riu de les misèries i dels miracles, mentre canta l’etern retorn de les estacions.

On són els nostres mites d’Eleusis? – es pregunta l’home. On podem celebrar la transformació i la terra fèrtil ara que s’allarguen els dies, creixen les llavors, i els cossos s’alteren? La distància social és contrària a la primavera i empobreix els afectes del cos. A fora, moviment escèptic de màscares i guants. La dissort dels individus contra la seva naturalesa social. La desconfiança social.

Torna cap a la cova, humida, fosca i silenciosa, que obre una porta. A dins s’hi forma un espai cerimonial on els orificis del cos femení adquireixen tot protagonisme i recorden a l’imprudent espectador, que només s’engendra de la terra i del cos de la dona. Les convencions catòliques i els axiomes organicistes (aquelles que representen el cos des del pudor i la funcionalitat maquinal dels òrgans) queden en suspens. No són cossos despullats, sinó l’aparició de la naturalesa en les seves múltiples expressions de fertilitat, sensualitat i autoritat. Perquè la vida passa més profundament per la pell i pels intestins que per la ment – sembla dir la Baubo.

Però fins a la cova més confinada s’hi formen les escletxes. I per allà on passen els sentits, les mans donen forma a la cultura. I així és que l’art ens regala una segona naturalesa: un territori d’exploració dels sentits, de la memòria i dels límits per on passa el nostre temps. Però qui ha d’imaginar el món si l’art no és imprescindible?

Enric Cassú

Equip de gestió de La Volta

 

Actualitat

organitza: Logo La Volta amb la col·laboració de: i el suport de